Mostra del treball 'JONDO CASERO, BAILES DE IDA Y VUELTA'

Què hi pot haver de «jondo» als balls «chicos»?

Doncs ni un pèl, com no sigui per als de casa seva, «jondo casolà» per a una família que tingui tan poc sentit de la sobrietat que arribi a emocionar-se amb aquests ballarins, tan poc sobris com ells, que no saben fer més que « moneries» retorçant-se i fent ganyotes amb la cara.

Menys bromes, senyors, que l'art jondo és una cosa molt seriosa.

Vicente Escudero “El meu ball”

Vull apropiar-me d'aquests balls «chicos», balls que no són suficients, que són poc seriosos, sobris o purs, balls que són poc. Desitjo apropiar-me del terme i posar en valor el mil llets del que és bastard, que gràcies al seu no hermetisme i promiscuïtat, deixa entrar altres temps i llocs actualitzant la identitat del tradicional. Doncs és en aquesta doble temporalitat, en aquests mecanismes de construcció ficticis entre allò tradicional i allò nou, on fabricar uns balls d'anada i tornada on es trobi el folklore d'un grup humà marginal assentat en un territori concret, el flamenc, i el que podria ser el folklore de la postmodernitat, la dansa contemporània. Des d'aquí, practicar la convivència d'ambdues gramàtiques de moviment, arxius musicals de cadascú, compartir el context de cada món i fer-lo servir com a dramatúrgia, com a ritu i festa, relacionar estètiques per sostenir o no la necessitat de l'argument. Del tablao al teatre, del disc a la cova, del gremi a l'afició, de la professionalització a la festa improvisada.