Les empremtes d’allò que hem sigut, d’allò que som i del que serem es poden veure des de l’estació espacial internacional i es mantenen a la vista diverses hores, i fins i tot en dies assolellats duren més d’una volta a la Terra. El Rastre d’Aquella Nit dota de paraules als objectes, als paisatges, als mars, als espais i al temps que habitem, permetent-nos escoltar les seves històries, si és que les tenen, i endinsar-nos en els seus pensaments. Indagant per tots aquests racons es poden trobar pistes sobre a on anem, d’on venim, de com parirem, del nostre desig de perdurar, del nostre desig de ser déus, ser més-forts-més-poderosos-més-humans que qualsevol, de ser més durs que les muntanyes, de fer-nos malbé i perdre definitivament el rastre.

Aquest moment pot ser la fi del món o el mig del món o l’inici del món. Dues parelles, una del nord i una del sud fan la vista enrere, endavant, sobre si mateixos. Observen el món al seu al voltant, tot el que han caminat i el que caminaran. En algun moment van ser déus i en un altre van estar per sota de les pedres. En un altre només van ser testimonis del temps, aquest temps que passa sobre el lloc en el qual ara reposen.