Hotel Khàrkiv, un racó de caliu i afecte enmig de la guerra.
Una tarda d’abril de fa dos anys, a boca foscant, un equip de TV3 entra a Khàrkiv, la segona ciutat d’Ucraïna, sotmesa a un inclement bombardeig de les tropes russes, que són a escassos kilòmetres del centre. La ciutat és a les fosques. Ni un bri de vida.
Només se sent el soroll sord de l’artilleria de fons. Gairebé cap cotxe. Ningú al carrer. La gent està tancada als cellers i als soterranis del metro. L’equip de TV3 l’integrem el productor Marc Ferro, el reporter gràfic Àlex de Barreda, els periodistes Òscar Armengol i Lluís Caelles, els productors locals Olga Papash i Dima Zabarnyi i el conductor Vitya Barbara.
L'Olga va suar fins al darrer minut per trobar-nos allotjament. Al final en va trobar un, tancat encara, però que ens allotjaria: El “Khàrkiv Park Hotel”, a 1 km i mig del centre de la ciutat. El seu propietari, Maksim Volchonok, era a Kíiv quan Rússia va atacar Ucraïna. No va poder tornar fins un mes més tard. I es va trobar l’hotel ple: els treballadors de l’establiment, amics, familiars... s’hi van aplegar fugint de la intensitat dels atacs al centre urbà de Khàrkiv.
“Olga, n’estàs segura que aquest hotel és obert?” Estàvem palplantats davant la porta d’un hotel tancat a pany i forrellat. Ni un cotxe al davant, ni una porta ni finestra oberta, ni un sol llum obert. Llavors va aparèixer el Maksim. “Reobrim per vosaltres. Entreu i feu servir els llums del mòbil per moure-us pels passadissos. Sou els primers clients que tinc”.
A dins, entre llanternes, mòbils, espelmes i canelobres, una trentena de persones hi vivien refugiades. Es van repartir les feines de neteja i manteniment de l’hotel. I quan vam arribar nosaltres, van afegir l’atenció al client als serveis que cobrien. No hi havia gairebé menjar -el cuiner inventava cada dia un plat amb el menjar que trobava- i a falta de refugi antiaeri, es podia dormir sota la taula de billar. Hi vam ser gairebé una setmana, i el nostre equip va acabar formant part d’aquell petit ecosistema de germanor, en perill perquè el negoci no podia sobreviure sense ingressos, i les factures de la llum i el gas s’amuntegaven setmana rere setmana.
En tornar a Catalunya, el Maksim va trucar, desesperat i desesperançat: “El banc atura la transferència del vostre pagament perquè Ucraïna no és un destí segur. I estan a punt de tallar-nos la llum”. Vam haver de fer gestions a tota pastilla per evitar que l’Hotel Khàrkiv es quedés sense llum; la dels kilowatts i la de la germanor.
Hi vam tornar unes quantes vegades en mesos successius. “Els catalans de TV3, de nou!” ens deien a recepció. El Khàrkiv Hotel va anar recuperant vida, sense perdre, però, l’ànima que tenen els llocs que se’t queden enganxats a la pell.
Fa un parell de mesos, dos míssils russos van caure damunt l’hotel. Potser és més rigorós dir que van anar directes a l’hotel. Afortunadament no hi va haver víctimes mortals.
I el Maksim ens va contactar. “Si podeu, ajudeu-me. Hem de tornar a obrir l’Hotel. Hem de mantenir la vida allà on tot li és hostil.”
I arribem aquí, a aquesta trobada que hem muntat el dia 29 de maig a Luz de Gas.
Sense grans connexions amb el món de l’espectacle, després de donar-li voltes vam decidir que l’espectacle el muntaríem nosaltres: Una estona de música amb el grup “Brokens”, on el Lluís Caelles toca la bateria, i una estona de DJ Rockabilly amb l’Òscar Armengol. I la col·laboració de companys de la redacció, com el Toni d’Armengol, la Raquel Sans, el Xavi Coral, i de fora com la Sílvia Abril, la Laura Andrés i els que s’hi vagin afegint.
