JAMIE 4 PRESIDENT (BCore) + WOOD (BCore)
Divendres 3 de gener | Hora: 23h | Preu: 6€/8€
JAMIE 4 PRESIDENT
Molt s'ha parlat ja sobre la música com a vàlvula d'escapament, fins i tot com a refugi. Tenir una banda, compartir hores de local i carretera amb bons amics i gravar en el teu estudi favorit el teu millor disc fins a la data és el millor premi de consolació quan tens el cor dividit. Alguna cosa d'això hi ha en el títol “Consolation Prize”, el quart treball de Jamie 4 President.
Les lletres d'aquest treball, el segon de la banda fundada per Jamie R. Green i Pablo González pel segell degà BCore, són més personals si és possible i, sobretot, bastant més explícites. Green, també cantant i guitarra de Wild Animals, obre el seu cor com mai, però també es posa en la pell de persones que coneix o personatges tant reals com ficticis.
Així, en els 12 talls cantats en primera persona que componen aquest “Consolation Prize”, Green canta al seu gos Gofre ( 'Seven Magic Words'), recorda la seva primera guitarra Telecaster ('Salty Lemonade') i posa veu a Roy Sullivan ( 'The Human Lightning Rod '), un guardaboscos nord-americà que va rebre fins en set ocasions l’impacte de llamps i que es va treure la vida el 1983 per un desengany amorós. Menció especial mereixen la weezeriana 'Born to Ruin', una oda a l'amistat incondicional, i la sentida carta als seus progenitors que és 'Wrinkle', la més íntima del disc i segurament de tota la seva carrera.
Gravat a Ultramarinos Costa Brava, “Consolation Prize” és un disc ric en matisos que destaca a la primera escolta per la seva malenconiosa vitalitat i sobresurt respecte als anteriors per un so molt més enèrgic i fuzzero, molt més fidel al power pop que gasta en directe la banda que completen Xavier Calvet i Borja Pérez a la guitarra i baix respectivament, ja integrats definitivament com a membres de ple dret en la banda.
En definitiva, el seu premi de consolació és un trofeu per a les orelles, una feliç victòria pels amants del pop de guitarres.
Luis Benavides
WOOD
Cap a on va la música? Pocs ho saben, però sembla que hi hagi molts mariners experts en les marees que et situen l'harmonia, en els connectors que fan moure les onades i, en general, en els corrents que et porten cap a la tècnica i el domini absolut de l'oceà musical.
Per sort, també hi ha nàufrags com els Wood que, encara que sàpiguen com funcionen les eines dels experimentats, entenen que l'important és deixar-se portar per les aigües o pel que sigui que t’arrossega a la deriva. A “Okeanos” fan la seva primera Odissea i surten “de rositas”. Encara que no tinguessin bona fusta, només per l'intent de fer un disc tan ambiciós com el que presenten, Wood ja seria un grup de mèrit.
Llavors què busquen aquests xavals de Torelló? Doncs tot. Hi ha gent amb gust per a la dispersió que busca agafar tants camins com sigui possible i que cap d'ells sigui igual. El primer llarga durada de Wood no té una sola lectura i és difícil entendre-ho en una sola escolta, perquè cada cançó és un món diferent que el quintet es menja amb gana. Van començar com a banda de math-rock i això no s'abandona fàcilment, el disc està ple de fórmules i encadenaments que deixen en les teves orelles un sentiment entre la incomprensió i l'estupefacció. El laberint matemàtic també adquireix formes del jazz. Potser per la nova incorporació d'Arnau Pallarols als teclats, potser perquè no són mons tan llunyans o potser perquè no hi ha manies ni fronteres quan la banda es posa a compondre.
