Divendres 8 de març POWER BURKAS + WOOD | Hora: 23h | Preu: 5€/7€
POWER BURKAS
Web Power Burkas Facebook Power Burkas Spotify Power Burkas
Dos anys després que “Llarga vida al tarannà” (BCore / Famèlic, 2016) repartís bufetades per tota l'escena local, els vigatans de la Burka tornen a la guerra santa amb un altre llarg, de nom “Mai Nego l'Oci”. Gravat per ells mateixos a casa del bateria Martí Ferrer i comptant una altra vegada amb el seu gurú Joan Peirón (FP) per a la coproducció, mescla i màster, el que aquí ens proposen els amiguets són catorze temes que beuen moderadament del seu anterior treball i a grans glops d'alguna cosa que podríem anomenar la meravellosa història del rock. En aquest “Mai Nego l'Oci”, els Power Burkas han fet i pres gairebé tot el que els ha vingut de gust i encara que per moments l'oient pugui veure'ls arribar a certes altures operístiques i pensar “merda, que aquests se’m maten” , cada vegada aconsegueixen redreçar-se i despertar l'ovació.
WOOD
Web Wood Facebook Wood Spotify Wood
Cap a on va la música? Pocs ho saben, però sembla que hi hagi molts mariners experts en les marees que et situen l'harmonia, en els connectors que fan moure les onades i, en general, en els corrents que et porten cap a la tècnica i el domini absolut de l'oceà musical.
Per sort, també hi ha nàufrags com els Wood que, encara que sàpiguen com funcionen les eines dels experimentats, entenen que l'important és deixar-se portar per les aigües o pel que sigui que t’arrossega a la deriva. A “Okeanos” fan la seva primera Odissea i surten “de rositas”. Encara que no tinguessin bona fusta, només per l'intent de fer un disc tan ambiciós com el que presenten, Wood ja seria un grup de mèrit.
Llavors què busquen aquests xavals de Torelló? Doncs tot. Hi ha gent amb gust per a la dispersió que busca agafar tants camins com sigui possible i que cap d'ells sigui igual. El primer llarga durada de Wood no té una sola lectura i és difícil entendre-ho en una sola escolta, perquè cada cançó és un món diferent que el quintet es menja amb gana. Van començar com a banda de math-rock i això no s'abandona fàcilment, el disc està ple de fórmules i encadenaments que deixen en les teves orelles un sentiment entre la incomprensió i l'estupefacció. El laberint matemàtic també adquireix formes del jazz. Potser per la nova incorporació d'Arnau Pallarols als teclats, potser perquè no són mons tan llunyans o potser perquè no hi ha manies ni fronteres quan la banda es posa a compondre.
