Un gravat d'Albrecht Dürer que data del Renaixement representa una estranya escena: una dona nua està estesa sobre una taula darrere d'una reixa; mirant-la a l'altre costat, un home intenta reproduir el que veu, fent servir la quadrícula com a sistema de referència per mesurar, precisar, veure. Fins i tot si la figura de la dona és capturada per aquest dispositiu, anomenat màquina de perspectiva, mai no quedarà completament continguda. Convidat a l’escenari, es materialitza el sistema de perspectiva abstracta i geomètrica. Aquí la geometria depèn de la matèria, la mirada s’encarna i els cossos són propensos a sensacions, ritmes i temps. Apareix la fricció. Les figures es toquen i s’afecten mútuament. Les perspectives canvien.
