El febrer de 1942, en ple domini nazi de la Segona Guerra Mundial, dos reconeguts intel·lectuals europeus exiliats al Brasil han convingut una trobada a la finca del francès a Barbacena. Zweig, d’origen jueu, ha estat proscrit pels nazis, però no s’hi ha arribat a enfrontar mai obertament. Bernanos, monàrquic i catòlic ultraconservador, ha canviat l’admiració al feixisme per una dura condemna després de ser testimoni a Mallorca, a l’inici la Guerra Civil espanyola, de la violència dels militars colpistes amb la connivència de l’església. Zweig i Bernanos, tot i no conèixer-se personalment, comparteixen l’humanisme i la llibertat de pensament, per bé que no sempre amb afinitat atesos els seus caràcters antitètics. Parlant de la deshumanització en temps de conflictes, del paper de l’intel·lectual, dels nacionalismes i l’europeisme, de la uniformització i de la globalització social i cultural, s’aboquen a una xerrada tant il·luminadora com desesperançada. Pocs dies després Stefan Zweig se suïcidarà.
